Aquesta història quan surti es titularà 5 minuts abans de morir. No us penseu que totes les històries de les quals us parlaré són de morts el problema es que ara m'estic llegint un llibre de por i la primera frase que diu és" cinco minutos antes de morir Grace cambió su testamento" us recomano el llibre m'està agradan molt. És titula "Laberinto de huesos The 39 Clues" The 39 Clues vol dir que hi ha 39 pistes per arribar al final. Si hi ha pistes i morts, no us fa sospitar res?
Aquí us escric el resum del llibre en castellà:
¿Qué pasaríasi descubrieras que tu familia es una de las más poderosas de toda la historia de la humanidad? ¿ Y si te dijeran que la fuente de poder de la familia està esondida por todo el mundo en forma de 39 pistas? ¿ Y si, además, te dieran a elegir entre tener un millón de dólares...o conseguir la primera de las pistas? Si fueras Amy y Dan Cahill,¡ escogerías la pista y empezarías una carrera muy peligrosa!
Si us el llegiu ja hem direu si us agrada.
dimarts, 19 de juliol del 2011
dimarts, 5 de juliol del 2011
Històries de 5 minuts
Història de 5 minuts.
Suïcidi precipitat
És un dia molt estrany, tot surt malament,la gent et mira amb una cara de pomes agres. A mida que va passant el dia m'he n'adono que cada cop el meu cor es va fent més petit, no té prou forces per bombejar la sang del meu cos. Jo intento refer la meva moral, però la meva cara o diu tot,... no he dormit prou i tinc els cabells escarolats. Sóc un “finolis” de la bellesa ja o sé però si la meva personalitat és així no i podem fer res. Quan ja no puc aguantar dret al meu cos caic rodolant carrer avall i tothom no sé perquè hem mira de mala manera. S'acaba la baixada del carrer i topo amb una farola. Per culpa del meu impacte la bola de llum que hi ha a la punta de la farola hem cau sobre el cap.
M'aixeco marejat no sé on sóc l'únic que recordo es que m'he llevat molt ràpid he saltat corrents del llit i m'he trobat aquí sota una bola de llum. Un cop recupero els cinc sentits m'aixeco i intento arribar fins la següent parada de bus que hem portarà a casa. Veig a l’horitzó una taca vermella que s'apropa, és una taca borrosa que és difícil de distingir, no recordo a que s’assembla... segons més tard reconec que és l’autobús 57 que és el que para just davant de casa meva. Pujo, sec en un seient que a simple vista sembla molt còmode i abans de tocar amb les galtes del cul el seient una persona amb una gorra de capità m'expulsa de l'autobús. Ara m'imagino el pitjor 20 minuts caminant per arribar a casa. Quan desfaig el camí per el qual he caigut rodolant vaig recordant tot el que ha anat transcorrent durant el dia. Ara sé com he anat a parar sota la farola, m'he deprimit, s'he m'han acabat les forces i he caigut fent la croqueta fins la farola. Ara no sé perquè estava deprimit...ahaha¡! Ja m’han recordo, la gent hem mirava molt malament m'he deprimit molt fortament i aquesta depressió m'ha guanyat per aixó estava tan “depre”. Tinc una sensació molt estranya no vull quedar-me ni un segon més en aquest món. La manera més fàcil i més efectiva per desaparèixer és tirar-me per el pont de l'autopista. Hem decideix-ho a anar fins el pont i sense pensar-ho més hem tiro del pont...
El dia següent surt aquesta noticia en portada: un home es suïcida per depressió, la causa de la seva depressió és per la mala cara que li posava la gent del carrer, la gent del carrer el mirava malament perquè anava despentinat.
Suïcidi precipitat
És un dia molt estrany, tot surt malament,la gent et mira amb una cara de pomes agres. A mida que va passant el dia m'he n'adono que cada cop el meu cor es va fent més petit, no té prou forces per bombejar la sang del meu cos. Jo intento refer la meva moral, però la meva cara o diu tot,... no he dormit prou i tinc els cabells escarolats. Sóc un “finolis” de la bellesa ja o sé però si la meva personalitat és així no i podem fer res. Quan ja no puc aguantar dret al meu cos caic rodolant carrer avall i tothom no sé perquè hem mira de mala manera. S'acaba la baixada del carrer i topo amb una farola. Per culpa del meu impacte la bola de llum que hi ha a la punta de la farola hem cau sobre el cap.
M'aixeco marejat no sé on sóc l'únic que recordo es que m'he llevat molt ràpid he saltat corrents del llit i m'he trobat aquí sota una bola de llum. Un cop recupero els cinc sentits m'aixeco i intento arribar fins la següent parada de bus que hem portarà a casa. Veig a l’horitzó una taca vermella que s'apropa, és una taca borrosa que és difícil de distingir, no recordo a que s’assembla... segons més tard reconec que és l’autobús 57 que és el que para just davant de casa meva. Pujo, sec en un seient que a simple vista sembla molt còmode i abans de tocar amb les galtes del cul el seient una persona amb una gorra de capità m'expulsa de l'autobús. Ara m'imagino el pitjor 20 minuts caminant per arribar a casa. Quan desfaig el camí per el qual he caigut rodolant vaig recordant tot el que ha anat transcorrent durant el dia. Ara sé com he anat a parar sota la farola, m'he deprimit, s'he m'han acabat les forces i he caigut fent la croqueta fins la farola. Ara no sé perquè estava deprimit...ahaha¡! Ja m’han recordo, la gent hem mirava molt malament m'he deprimit molt fortament i aquesta depressió m'ha guanyat per aixó estava tan “depre”. Tinc una sensació molt estranya no vull quedar-me ni un segon més en aquest món. La manera més fàcil i més efectiva per desaparèixer és tirar-me per el pont de l'autopista. Hem decideix-ho a anar fins el pont i sense pensar-ho més hem tiro del pont...
El dia següent surt aquesta noticia en portada: un home es suïcida per depressió, la causa de la seva depressió és per la mala cara que li posava la gent del carrer, la gent del carrer el mirava malament perquè anava despentinat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)